«Vida i mort de les llengües», de Carme Junyent

Fa poc he pogut llegir un llibre que tenia pendent des de feia temps: Vida i mort de les llengües, de Carme Junyent. L’autora —que darrerament ha fet unes contribucions valuoses al debat sobre les llengües a la Catalunya independent— és professora de lingüística a la Universitat de Barcelona. Especialista en antropologia lingüística, llengües de la immigració i substitució lingüística. Membre fundador del GELA. En fi, un dels referents del nostre país en matèria de llengües.

En aquesta entrada em proposo de resumir algunes idees i parts essencials d’aquesta obra amb l’objectiu de motivar-vos a llegir-la. El llibre planteja i prova de resoldre unes preguntes molt elementals però de resposta complexa: com «neix» una llengua? Com i per què «mor» una llengua? Podem dir que les llengües moren per causes naturals? Què passa amb el bilingüisme social? És important la diversitat lingüística?

Sociologia i cosmovisions (2/2)

2. Sociologies i cosmovisions. Alguns apunts.

La sociologia com a disciplina transversal. Retorn a Comte.

Les tesis de Wallerstein, Sassen o Castells (i encara Durkheim o Marx) ens fan constatar que la societat no pot entendre’s des d’una disciplina que no analitzi la realitat com a tot indissociable. En aquest sentit, la concepció inicial que Auguste Comte té de la sociologia com a integració del conjunt de ciències socials i humanes (història, antropologia, economia, política, psicologia…) ens sembla un objectiu absolutament vàlid i, fins i tot, fonamental.

Sociologia i cosmovisions (1/2)

1. Migracions, interculturalitat i ciutat global.
La qüestió de la identitat.

Viure i treballar a una ciutat com Barcelona ens posa en contacte amb allò que Sassen (2007) anomena ciutat global, l’escenari per excel·lència de la «postmodernitat». «Al centrarnos en las ciudades», escriu Sassen, «podemos especificar una geografía de lugares estratégicos a escala mundial, lugares mútuamente vinculados por la dinámica de la mundialización económica». L’economista parteix de la idea que l’estudi de la globalització i, per tant, la seva comprensió, ha de partir de l’entramat de llocs concrets, locals, on es realitza, això és, les ciutats globals. Això ens permet, entre d’altres coses, «recuperar los procesos concretos, localizados, gracias a los cuales existe la mundialización y sostener que gran parte del multiculturalismo de las grandes ciudades forma parte de la mundialización en la misma medida que las grandes finanzas». Efectivament, el discurs hegemònic —la ideologia hegemònica— liberal, tendeix a interpretar la globalització com un camp on el capital financer és el protagonista, desvinculat de les relacions de producció que en permeten l’existència —un clar exemple d’allò que Marx anomena procés de fetitxització. Un escenari on idees com el Progrés o la Llibertat (de mercat) —pilars de la modernitat en sentit tecnològic, segons Wallerstein^[1]— oculten els conflictes de classe i d’identitat que s’aguditzen en la mateixa mesura que el capitalisme avançat esdevé sistema global.

Des de la transició observo que els polítics esquiven de plantejar-se les coses amb realisme. I llancen aquella frase que a mi em produeix una revolució interna, que és que aquí hi ha pau lingüística. Aquí, senyors, no hi ha pau lingüística; aquí el que hi ha és una part de la societat que viu precisament angoixada per la lingüística, i els altres no tenen aquesta angoixa perquè nosaltres cedim.

Joan Solà i Cortassa, el nostre eminent lingüista, en una entrevista concedida a Vilaweb amb motiu de la publicació del llibre «Plantem Cara» (2009)

La subsistència d’un idioma no depèn del nombre de parlants sinó de la plenitud funcional d’aquest idioma al si d’una comunitat, és a dir, de la «necessitat» d’aquest idioma per viure i treballar en una societat.

Ginebra, Jordi. «Planificació, codificació i estandardització de les llengües». Dins La normativa de la llengua catalana. Barcelona: UOC, 2012.

L’origen del Dia Internacional de la Llengua Materna

El 1999 les Nacions Unides van declarar el 21 de febrer Dia Internacional de la Llengua Materna. L’any 1952, uns estudiants bengalís van ser assassinats per la policia pakistanesa quan es manifestaven pacíficament pel dret a parlar en bengalí. És per això que des de Bangla Desh es va impulsar la commemoració internacional d’aquell dia. En aquest article, Muhammad Mahbubul ens explica aquesta tràgica i commovedora història.

Per què els irlandesos van perdre la seva llengua

Article de Zlatko Tišljar*, traduït de l’original en esperanto i reproduït amb permís de l’autor.

La llengua irlandesa no fou destruïda per l’Imperi britànic mitjançant coaccions o prohibicions sinó a través d’una activitat molt específica i continuada al llarg de segles amb l’objectiu d’eliminar la identitat del poble irlandès. 

Decàleg «Sigues lingüísticament sostenible»

L’any 2008, Any Internacional de les Llengües segons l’ONU, el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) va publicar aquest interessantíssim decàleg de petites accions amb què podem contribuir a la sostenibilitat lingüística.

Els conflictes sociolingüístics solen ser en realitat conflictes socials que s’expressen en termes d’enfrontament entre parlants.

Ferrando, Antoni i Nicolàs, Miquel. «Introducció a la història de la llengua». Dins Història de la llengua catalana. Barcelona: UOC, 2011.

Apologies i reivindicacions del català al segle XVIII

El segle XVIII és un període marcat per les conseqüències polítiques derivades de l’annexió de la Corona d’Aragó a la Corona de Castella: abolició del règim foral dels diferents regnes que composaven la Corona, pèrdua d’oficialitat de la llengua catalana, inici del procés planificat de substitució lingüística del català pel castellà i relegació del català, en definitiva, a l’àmbit de la privacitat.

Cremar una bandera com a acte de resistència

Segons el diari occità Jornalet, l’11 de novembre, a la ciutat occitana de Foix, al final de la cerimònia dels antics combatents, un home va cremar públicament dues banderes franceses mentre cridava «Visca Occitània, a bas l’Estat francés». L’home serà jutjat per “degradacions voluntàries per incendi i ultratge a la bandera francesa”.

La ideologia lingüicida de la Revolució Francesa

La ideologia lingüística irradiada des de la Revolució Francesa suposa l’assimilació del concepte de nació al de Estat, per una banda, i implica que tot Estat-nació ha de tenir una i només una llengua «nacional» la qual cosa farà més fàcil la creació d’un mercat unificat dins les fronteres de l’Estat-nació, objectiu últim de la burgesia dirigent. Aquesta llengua nacional esdevé de manera «natural» la de l’ètnia dominant: en el cas de l’Estat francès, la francesa i en el cas de l’Estat espanyol, la castellana.

El bilingüisme simètric social —la pretensió que una mateixa societat parli, per als mateixos àmbits i funcions, dues llengües en perfecta simetria— és un conte de fades que emmascara la lenta i progressiva substitució lingüística d’una llengua per una altra.

—Albert Pla Nualart, L’abraçada de l’ós.

A «Voltas» amb el bilingüisme

Més enllà de l’encert o desencert d'allò que hi proposa, és incontestable que l’article d’Eduard Voltas En castellà també, sisplau ha aixecat polseguera. La tesi defensada per Voltas és provocadora: en un estat català independent, el castellà hauria de compartir oficialitat amb el català.
1) «per assegurar l'adhesió dels catalans que parlen castellà a la causa independentista, el catalanisme ha d'assumir el castellà com una cosa pròpia i ha d’erigir el bilingüisme com a “valor identificatiu del projecte de país”»

A favor de la tesi s’hi posiciona Imma Tubella, rectora de la UOC. Albert Branchadell, sense posicionar-s’hi clarament, fa una crítica interessant de l’article de Tubella, que en posa al descobert la mediocritat i manca de fonament.
Gabriel Bibiloni, en un to condescendent —massa pel meu gust— comença a esbossar alguns dubtes sobre la idoneïtat de les propostes de Voltas. La rèplica més contundent, precisa i fonamentada que he trobat, però, és l’article de Pla Nualart.

Se suposa que els independentistes defensem l'estat propi per a, entre d’altres raons, disposar d'una eina d'auto-protecció cultural, un medi on la cultura pròpia pugui florir i desenvolupar-se en un marc tant favorable com les circumstàncies de la interacció internacional ho permetin.
Ara bé, si cal fer tantes concessions als espanyols que viuen a Catalunya, al final aconseguirem un estat propi exactament tan nociu, inútil i desfavorable com l'estat espanyol. Si hem de bastir un estat propi que reprodueixi mimèticament els desavantatges de l'estat espanyol, haurem fet el ridícul i el babau. I jo penso, companys, que no és això.

La reivindicació del «català real» porta a la fragmentació de la llengua comuna, o sigui a qualsevol cosa menys a una llengua comuna.

—Gabriel Bibiloni, L'estandardització del català.