Decàleg «Sigues lingüísticament sostenible»

L’any 2008, Any Internacional de les Llengües segons l’ONU, el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) va publicar aquest interessantíssim decàleg de petites accions amb què podem contribuir a la sostenibilitat lingüística.

Els conflictes sociolingüístics solen ser en realitat conflictes socials que s’expressen en termes d’enfrontament entre parlants.

Ferrando, Antoni i Nicolàs, Miquel. «Introducció a la història de la llengua». Dins Història de la llengua catalana. Barcelona: UOC, 2011.

Apologies i reivindicacions del català al segle XVIII

El segle XVIII és un període marcat per les conseqüències polítiques derivades de l’annexió de la Corona d’Aragó a la Corona de Castella: abolició del règim foral dels diferents regnes que composaven la Corona, pèrdua d’oficialitat de la llengua catalana, inici del procés planificat de substitució lingüística del català pel castellà i relegació del català, en definitiva, a l’àmbit de la privacitat.

Cremar una bandera com a acte de resistència

Segons el diari occità Jornalet, l’11 de novembre, a la ciutat occitana de Foix, al final de la cerimònia dels antics combatents, un home va cremar públicament dues banderes franceses mentre cridava «Visca Occitània, a bas l’Estat francés». L’home serà jutjat per “degradacions voluntàries per incendi i ultratge a la bandera francesa”.

La ideologia lingüicida de la Revolució Francesa

La ideologia lingüística irradiada des de la Revolució Francesa suposa l’assimilació del concepte de nació al de Estat, per una banda, i implica que tot Estat-nació ha de tenir una i només una llengua «nacional» la qual cosa farà més fàcil la creació d’un mercat unificat dins les fronteres de l’Estat-nació, objectiu últim de la burgesia dirigent. Aquesta llengua nacional esdevé de manera «natural» la de l’ètnia dominant: en el cas de l’Estat francès, la francesa i en el cas de l’Estat espanyol, la castellana.

El bilingüisme simètric social —la pretensió que una mateixa societat parli, per als mateixos àmbits i funcions, dues llengües en perfecta simetria— és un conte de fades que emmascara la lenta i progressiva substitució lingüística d’una llengua per una altra.

—Albert Pla Nualart, L’abraçada de l’ós.

A «Voltas» amb el bilingüisme

Més enllà de l’encert o desencert d'allò que hi proposa, és incontestable que l’article d’Eduard Voltas En castellà també, sisplau ha aixecat polseguera. La tesi defensada per Voltas és provocadora: en un estat català independent, el castellà hauria de compartir oficialitat amb el català.
1) «per assegurar l'adhesió dels catalans que parlen castellà a la causa independentista, el catalanisme ha d'assumir el castellà com una cosa pròpia i ha d’erigir el bilingüisme com a “valor identificatiu del projecte de país”»

A favor de la tesi s’hi posiciona Imma Tubella, rectora de la UOC. Albert Branchadell, sense posicionar-s’hi clarament, fa una crítica interessant de l’article de Tubella, que en posa al descobert la mediocritat i manca de fonament.
Gabriel Bibiloni, en un to condescendent —massa pel meu gust— comença a esbossar alguns dubtes sobre la idoneïtat de les propostes de Voltas. La rèplica més contundent, precisa i fonamentada que he trobat, però, és l’article de Pla Nualart.

Se suposa que els independentistes defensem l'estat propi per a, entre d’altres raons, disposar d'una eina d'auto-protecció cultural, un medi on la cultura pròpia pugui florir i desenvolupar-se en un marc tant favorable com les circumstàncies de la interacció internacional ho permetin.
Ara bé, si cal fer tantes concessions als espanyols que viuen a Catalunya, al final aconseguirem un estat propi exactament tan nociu, inútil i desfavorable com l'estat espanyol. Si hem de bastir un estat propi que reprodueixi mimèticament els desavantatges de l'estat espanyol, haurem fet el ridícul i el babau. I jo penso, companys, que no és això.

La reivindicació del «català real» porta a la fragmentació de la llengua comuna, o sigui a qualsevol cosa menys a una llengua comuna.

—Gabriel Bibiloni, L'estandardització del català.

El castellanisme «Bones»

Saludar amb un «Bones!» és freqüent en aquelles zones del domini lingüístic sotmeses a la interferència del castellà (és a dir, la major part). Ha esdevingut una expressió tan interioritzada i espontània que molts parlants no són conscients que és d’origen clarament foraster. Observem-ho amb detall.

Granell i granel

Si cerquem el mot «granel» al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans trobem només la locució «a granel» que té la següent definició:

a granel loc. adv. [LC] Sense envasar, sense empaquetar. Oli a granel. Vendre a granel.

Observem que, d'entrada, la paraula granel té aspecte forani. El català tendeix a palatalitzar les l inicials i finals de manera que, si fos una paraula autòctona, hauria de tenir la forma granell.