La ideologia lingüicida de la Revolució Francesa

La ideologia lingüística irradiada des de la Revolució Francesa suposa l’assimilació del concepte de nació al de Estat, per una banda, i implica que tot Estat-nació ha de tenir una i només una llengua «nacional» la qual cosa farà més fàcil la creació d’un mercat unificat dins les fronteres de l’Estat-nació, objectiu últim de la burgesia dirigent. Aquesta llengua nacional esdevé de manera «natural» la de l’ètnia dominant: en el cas de l’Estat francès, la francesa i en el cas de l’Estat espanyol, la castellana.

Ens trobem, per tant, amb el procés de creació d’una identitat nacional, que pressuposa bastir unes estructures d’Estat i de coerció que han d’acabar conformant una identitat nacional basada en una unitat lingüística inexistent inicialment.

Això es palesa històricament en l’informe sociolingüístic que el Comitè d’Instrucció Pública de la Convenció Nacional francesa encomana l’any 1790 a l’abat Henri Grégoire. En aquest informe, intitulat Rapport sur la nécessité et les moyens d'anéantir les patois et d'universaliser l'usage de la langue française Grégoire constata que la França del moment és un territori marcadament plurilingüe on, de 26 milions d’habitants, tan sols dues cinquenes parts eren francòfons de naixement. Davant aquest panorama, Grégoire planteja la necessitat d’anihilar (anéantir) el patuès (és a dir, qualsevol llengua o modalitat lingüística diferent del francès de la Cort) i universalitzar la competència i l’ús del francès com a instrument de cohesió nacional. En paraules del Rapport:

«on peut uniformer le langage d’une grande nation … Cette entreprise qui ne fut pleinement exécutée chez aucun peuple, est digne du peuple français, qui centralise toutes les branches de l’organisation sociale et qui doit être jaloux de consacrer au plus tôt, dans une République une et indivisible, l’usage unique et invariable de la langue de la liberté»

Observem que aquest argument reposa en una fal·làcia extralingüística, ço és, que una llengua concreta (el francès, en aquest cas) conté inherentment uns ideals de llibertat i de progrés mentre que la resta de parles (patois) impliquen per se la reacció, la involució i l’obscurantisme de l’Antic Règim.

Aquests ideals seran adaptats a Espanya en la Constitució de Cadis de 1812, amb la llengua castellana ocupant el lloc messiànic de llengua nacional.

La realitat plurilingüe que Grégoire constata al Rapport és perfectament equiparable a la Hispània del segle XVIII. Les instruccions del fiscal José Rodrigo Villalpando als corregidors del Principat de Catalunya l’any 1716 avantatgen en un segle la ideologia imperialista i lingüicida de la França revolucionària que traspua el Rapport:

«La importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande, y es una señal de la dominación o superioridad de los príncipes o naciones (…).

Pero como a cada nación parece que señaló la naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la nación como el de los catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su país, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.»

No està de més recordar, que aquesta actitud xenòfoba envers la diversitat lingüística és un sentiment preexistent que la Revolució no fa més que institucionalitzar i pretendre legitimar amb un argument pseudoracionalista. N’hi haurà prou amb recordar l’edicte que el rei francès Lluís XIV emet l’any 1702 i que inicia la substitució del català pel francès als comtats nordcatalans cedits a França el 1659 arran del desenllaç de la guerra dels Segadors (1640-1652):

«L’usage du catalan répugne et est en quelque façon contraire à notre autorité, à l'honneur de la nation françoise, et méme a l'inclination des habitants des dits pais» (Rafanell, 1999, pàg. 60)