Saludar amb un «Bones!» és freqüent en aquelles zones del domini lingüístic sotmeses a la interferència del castellà (és a dir, la major part). Ha esdevingut una expressió tan interioritzada i espontània que molts parlants no són conscients que és d’origen clarament foraster. Observem-ho amb detall.
En català, hom saluda dient Bon dia, Bon vespre o Bona nit, segons el moment[1]. Si volguéssim escurçar l'expressió, allò més lògic seria dir Dia! o Nit! —atenent al fet que, en català, és freqüent escurçar pel final i així d’Adéu siau! queda Siau!— o bé Bona! o Bon! però, en cap cas, Bones! atès que a l'expressió original no hi ha cap mot en plural.
Aleshores, d'on surt aquest bones? En la llengua del costat, la castellana, hom se saluda dient Buenos días/Buenas Tardes/Buenas noches tot en plural, com si no ens referíssim al dia present en concret sinó a una temporada en general. L'escurçament, amb tota la lògica del món, queda Buenas! —la forma masculina Buenos! sembla haver caigut en desús—. El Lector atent ja s’haurà adonat que el «nostre» Bones! no és més que una traducció directa de la salutació castellana incloent-hi l'ús sistemàtic de l'adjectiu en femení.
Eppur segueix sent un castellanisme
- ↑ Quant al «Bona tarda» i, en general, quant al tema de les salutacions us recomano els articles «Bon dia tot el dia» i «I Bon vespre quan és fosc», de Gabriel Bibiloni.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada