Apologies i reivindicacions del català al segle XVIII

El segle XVIII és un període marcat per les conseqüències polítiques derivades de l’annexió de la Corona d’Aragó a la Corona de Castella: abolició del règim foral dels diferents regnes que composaven la Corona, pèrdua d’oficialitat de la llengua catalana, inici del procés planificat de substitució lingüística del català pel castellà i relegació del català, en definitiva, a l’àmbit de la privacitat.

Enmig d’aquest panorama, que serà generalment acceptat per la noblesa, s’alçaran algunes veus d’apologetes, sovint amb poca formació intel·lectual, que reivindicaran l’ús, conservació i dignificació de la llengua pròpia. Entre aquests destacarem la figura de Baldiri Reixac, rector de la petita parròquia de Sant Martí d’Ollers, qui en l’obra Instruccions per a l’ensenyança dels minyons (1749) plantejarà un tractat per a l’educació del jovent on el català jugarà el rol de llengua vehicular al costat d’una formació en el multilingüisme i europeista.

El marc polític: la guerra de Successió (1704-1714) i l’absolutisme borbònic

El 1716 es proclama el darrer decret de Nova Planta, destinat al Principat, que posa fi al procés de supressió de la sobirania jurídica de les terres de la Corona d’Aragó. El procés s’ha iniciat el 1707 amb el decret d’annexió del Regne de València al de Castella i suposa l’adopció del dret castellà i, en l’àmbit lingüístic, la llengua catalana deixa de ser «oficial», per primera vegada a la història, en tot el domini lingüístic a excepció de Menorca (sota domini britànic) i Andorra.
Aquest procés d’hegemonia cultural castellana, que es referma a començaments del segle XVIII, és la continuació de la supeditació política i cultural a la monarquia hispànica que s’ha anat intensificant progressivament durant els dos segles anteriors i entronca i es veu reforçat per la ideologia lingüicida de la Il·lustració que experimentarà un auge arran de la revolució francesa de 1789.

Context sociolingüístic al segle XVIII. La creació de la nació i la ideologia lingüicida de la Il·lustració

En una entrada anterior ja hem parlat d'aquesta ideologia basada en el supremacisme lingüístic irradiada des de la Revolució Francesa. Suposa l’assimilació del concepte de nació al de Estat, per una banda, i implica que tot Estat-nació ha de tenir una i només una llengua «nacional» la qual cosa farà més fàcil la creació d’un mercat unificat dins les fronteres de l’Estat-nació, objectiu últim de la burgesia dirigent. Aquesta llengua nacional esdevé de manera «natural» la de l’ètnia dominant: en el cas de l’Estat francès, la francesa i en el cas de l’Estat espanyol, la castellana.

Apologies i reivindicacions del català

Les apologies de la llengua d’aquest període es caracteritzen pel fet que no qüestionen la posició preeminent del castellà com a llengua nacional, que posen poc èmfasi en les qüestions pràctiques i es basen en arguments estètics, sentimentals, patriòtics o més o menys anecdòtics.
D’altra banda, atès que la castellanització afecta principalment les classes altes i més ben formades acadèmicament —recordem que prop del 90% de la població catalanoparlant és analfabeta— és comprensible que les publicacions apologètiques més enèrgiques provinguin d’individus amb un bagatge intel·lectual inferior.

Al Principat, Apologia de l’idioma català, d’Ignasi Ferreres, Controvèrsia sobre la perfecció de l’idioma català, de fra agustí Eura i les Instruccions per a l’ensenyança dels minyons (1749), de Baldiri Reixac.
El mallorquí Bonaventura Serra, catedràtic de dret canònic a la Universitat de Mallorca, fa una apologia de la llengua llemosina a l’obra Recreaciones eruditas on considera que aquesta llengua

«[en las Islas Baleares] se ha conservado mucho más pura que en otras partes».

L’obra d’Antoni de Bastero (1675-1737) sembla haver influït els autors esmentats quant al fet de seguir emprant el terme imprecís de llemosí per a designar la llengua compartida per catalans, valencians i balears. Aquest fet, en qualsevol cas i malgrat la inexactitud, vindria a fer palesa la consciència de la unitat lingüística entre els escriptors d’arreu del domini català.

Al País Valencià destaquen les obres del notari Carles Ros, la manca de preparació intel·lectual sòlida del qual no li impedí de generar una obra apologètica i gramàtica prolífica. De la primera temàtica escriví Epítome del origen y grandezas del idioma valenciano (1734) i Qualidades y blasones de la lengua valenciana (1752). Com a gramàtic redactà sis opuscles sobre ortografia i gramàtica.