L’origen del Dia Internacional de la Llengua Materna

El 1999 les Nacions Unides van declarar el 21 de febrer Dia Internacional de la Llengua Materna. L’any 1952, uns estudiants bengalís van ser assassinats per la policia pakistanesa quan es manifestaven pacíficament pel dret a parlar en bengalí. És per això que des de Bangla Desh es va impulsar la commemoració internacional d’aquell dia. En aquest article, Muhammad Mahbubul ens explica aquesta tràgica i commovedora història.

El 1999 les Nacions Unides van declarar el 21 de febrer Dia Internacional de la Llengua Materna. Potser moltes persones no saben per què l’ONU va triar aquesta data. Hi ha una raó important i una història gloriosa al seu darrere. Des de l’any 2000 arreu del món se celebra el dia. Abans d’aquell any, però, gairebé ningú fora de Bangla Desh parava atenció quan arribava el 21 de febrer. I tanmateix, des de 1952 els habitants de Bangla Desh cada any esperen aquest dia per motius històrics i sentimentals. Fan preparatius per a commemorar el dia sant. És un dia de triomf perquè un 21 de febrer de l’any 1952 uns valents joves de Bangla Desh van ser capaços de sacsejar els fonaments d’un govern dèspota i la seva acció conduí al restabliment dels drets lingüístics dels bengalís. El dia és també un dia de dolor perquè aquells joves coratjosos van ser assassinats per la policia que, en un intent de reprimir el moviment pels drets lingüístics, va disparar els activistes que es manifestaven pacíficament. A dia d’avui els bengalís commemoren aquell dia més amb orgull que no pas tristesa ja que el restabliment dels drets lingüístics va ser el preludi de l’adquisició dels drets polítics. Malgrat la pobresa del país cada any s’obren fires i parades de llibres en totes les ciutats de Bangla Desh durant tot el mes de febrer. No és estrany trobar llibreries a les cases de les famílies burgeses del país. Els bengalís són molt conscients de la importància de la llengua pròpia i els drets lingüístics.

Manifestació per la llengua bengalí. Mural.

L’any 1947, les forces imperials britàniques van marxar de la Unió Índia. Igual que altres forces imperials, els britànics van deixar marques quan van partir. Van dividir la Unió Índia de manera antinatural. De la mateixa manera que les forces imperials a l’Àfrica van dividir-ne el territori a base de línies rectes sense criteri, el poder britànic va dividir la Unió Índia en base a línies sinuoses que travessaven capriciosament el país i el cor de llurs habitants. Van ajuntar pobles diferents i artificialment crearen un país anomenat Pakistan. Naturalment, la unió del Pakistan no va sobreviure gaire temps. La part oriental del Pakistan (actualment Bangla Desh), estava situada a més de mil quilòmetres de la part occidental, on eren la capital i la seu del govern.^[1] Els habitants de la part oriental parlaven bengalí mentre que els habitants de l'oest parlaven urdú. Tot i que la majoria dels habitants eren bengalís, el govern va proclamar l’urdú com a llengua oficial de l'Estat. Els bengalís tolerants defensaren que el Pakistan hauria de tenir dues llengües d’Estat, de manera anàloga a molts altres estats del món, en què hi conviuen diverses llengües estatals. El Governador General del Pakistan, però, es va mostrar insensible i, tot adoptant una actitud despòtica, va declarar que l’urdú i únicament l’urdú seria l’idioma oficial de totes dues parts del Pakistan. El poble del Pakistan Oriental (Bangla Desh) no va acceptar la resolució i va protestar pacíficament. Així va néixer el moviment pels drets lingüístics. El moviment pels drets lingüístics assolí el zenit el 21 de febrer de 1952, quan el govern del Pakistan no va tenir pietat i va matar activistes d’un moviment pacífic^[3]. Uns bengalís van vessar la seva sang per defensar els drets lingüístics, però no ho feren en va. Avui dia, l’idioma oficial de Bangla Desh és el bengalí (Bangla). El 21 de febrer és una data memorable per als bengalís des de 1952. Ara ha esdevingut un data memorable per al món sencer.

Fa alguns anys, un bengalí va adonar-se que hi ha més llengües al món que desapareixen. Sovint, la causa és que els nadius d'un territori, minoritaris i dèbils es veuen obligats a aprendre la llengua de l’ètnia dominant del país perquè, en cas contrari, no poden trobar feina.
És així com els vells comencen a oblidar la llengua materna i, en conseqüència, els joves no poden aprendre-la en bones condicions. A les escoles no s’ensenya la llengua materna dels habitants nadius ni la dels pobles dèbils. I així van desapareixent llengües mil·lenàries i el món va empobrint-se culturalment. Aquell bengalí, com quasi tots els seus compatricis, vivia plenament conscient dels drets lingüístics i sentia una simpatia natural cap a la diversitat lingüística i la tradició. Va tenir una idea. Va escriure una carta al Secretari de les nacions Unides per a que intervingués i aturés la degradació de la civilització i la cultura humanes. Posteriorment, el govern de Bangla Desh va prendre les regnes de la iniciativa. Els bengalís, desitjant que totes i cadascuna de les llengües del món pervisquessin i s’enriquissin van demanar a l’ONU que protegís totes les llengües i van proposar un dia per a que tots els països recordessin la importància de la llengua pròpia. Sens dubte volien que el dia fos el 21 de febrer. Si algú demana a un bengalí quin és l'esperit del vint-i-u^[2] (no cal ni mencionar febrer) li parlarà sobre tot allò que és sagrat, gloriós, noble i valuós.

Abans de la declaració del dia Internacional de la Llengua Materna, la majoria de les persones del món desconeixien la importància del 21 de febrer per als més de 200 milions de persones que tenen el bengalí com a llengua materna. Potser encara molts desconeixen l’origen d'aquest dia. En la defensa dels drets lingüístics, els bengalís tenen una llarga i gloriosa història. L’any 1952, uns bengalís coratjosos van oferir la seva vida quan la nació bengalí lluitava per bastir els drets lingüístics. És per això que van ser bengalís els que van impulsar l'establiment del dia internacional de la llengua materna. Ara, el vint-i-un de febrer resta immortal arreu del món.

Article de Muhammad Mahbubul, traduït de l’original en esperanto, aparegut a Le Monde de l’Espéranto núm. 567.

Notes

1. ↑ (N. del T.) L’antic estat del Pakistan, abans de la independència de la part oriental, era realment estrany. Com mostra aquest mapa, el país estava migpartit per la República de l’Índia de manera que per a comunicar ambdues parts —això inclou la defensa de la unitat territorial— calia travessar altres països. Sembla evident que no podia tenir una existència gaire llarga.
2. ↑ (N. del T.) A Bangla Desh l'anomenen «Dia de la llengua bengalí» tot i que es conegut popularment com a «Ekushe», que significa vint-i-u en bengalí. Font: Scohel, Tito. Bangla Language Movement.
3. ↑ (N. del T.) El 21 de febrer de 1952 a Dacca, capital de Bangla Desh, hi va haver una veritable massacre en què molts estudiants van deixar-hi la vida. No està clar el nombre de morts, perquè la policia va sostreure els cossos del dipòsit de cadàvers i els va abocar al cementiri el mateix dia dels incidents. La història està descrita en detall a l’article Bangla Language Movement on trobem una frase que ho resumeix tot: «In the tear gas afflicted murky ground of Dhaka University the fight between the cops and students went on unaware of the great sacrifice of human lives, first in human history, for the defense of the mother tongue» (Sobre el terreny enterbolit pel gas lacrimogen de la Universitat de Dacca la lluita entre la policia i els estudiants continuava, ignorant el gran sacrifici de vides humanes, el primer en la història, per defensar la llengua materna)