La llengua irlandesa no fou destruïda per l’Imperi britànic mitjançant coaccions o prohibicions sinó a través d’una activitat molt específica i continuada al llarg de segles amb l’objectiu d’eliminar la identitat del poble irlandès.
Els britànics van ocupar Irlanda al segle XIII i d’aleshores ençà ha estat part integrant de l’Imperi britànic, si bé el desenvolupament vigorós de la llengua i la literatura irlandeses es remunten al segle VI. Els britànics, així com la resta d’imperis de l’edat mitjana, no s’havien marcat com a objectiu polític eliminar la llengua irlandesa; el poble irlandès parlava en irlandès i els escriptors irlandesos hi escrivien. A partir del segle XVIII, però, va introduir-se l’escolarització elemental i, si bé a les aules s’hi continuava parlant irlandès, el contingut educatiu venia definit pels britànics. El currículum escolar no contenia cap assignatura dirigida a enfortir el sentiment de pertinença al poble irlandès. Als alumnes, en lloc d’ensenyar-los història, literatura i cultura irlandeses i la importància d’aquest poble, se’ls parlava només d’història, literatura i cultura britàniques i de l’extensió i importància de l’imperi britànic. D’aquesta manera, l’elit irlandesa, educada en aquest sistema, certament no va perdre la llengua irlandesa però sí en va perdre la identitat. Per a ells, la identitat britànica, simbolitzada a través de l’idioma anglès, havia esdevingut essencial. La identitat irlandesa, però, es mantenia encara entre les classes populars que habitaven principalment a la ruralia. No obstant això, el cop definitiu en el procés de pèrdua de la identitat (consciència de la importància de les persones i la seva cultura juntament amb la llengua) el va assestar la natura.
Entre 1845 i 1849 una malaltia que afectava les patates[1] va destruir completament la principal font de menjar dels irlandesos (la patata) i una gran fam[2] assolà Irlanda. Més d’un milió d’irlandesos va morir de fam i un altre milió va emigrar del país, la majoria als Estats Units. Els únics que sobrevisqueren a l’epidèmia de fam van ser aquells que sabien anglès (perquè eren precisament els que gaudien de millor posició social i de més diners) mentre que els pobres (pagesos de llengua irlandesa) hi van sucumbir; el procés de pèrdua total d’identitat arribava a la fi. Els irlandesos establiren una associació mental per la qual ésser irlandès equivalia a ésser pobre i viure al marge de les possibilitats econòmiques; pensaren que fins i tot Déu devia ser britànic i des d’aleshores els pares colpejaven els fills si els sentien parlar en irlandès (si parles aquesta llengua, no tindràs cap futur). Dècades de silenci havien començat. El poble irlandès s’obligava a si mateix a no parlar la seva pròpia llengua, fins que va perdre la identitat.
No fou fins a començaments del segle XX que aparegueren moviments en defensa de la llengua i identitat irlandeses, però ja era massa tard. Excepte en alguns pocs indrets remots, la gran massa del poble ja no coneixia la llengua irlandesa. Quan, tanmateix, la identitat irlandesa aconseguí reforçar-se sorgí una revolució contra els britànics que culminaria amb la independència d’Irlanda l’any 1922. De seguida s’introduí l’estudi obligatori de la llengua irlandesa. Al dia d’avui ja fa més de 90 anys que el conjunt dels irlandesos estudia irlandès amb normalitat durant 12 anys de la seva vida. Quin n’és el resultat? Prop del 30% de la població el comprèn, només un 15% pot parlar-lo però només el parlen efectivament, també a casa amb els fills, entre 70.000 i 100.000 persones, un 2% de la població.
Vet aquí una ensenyament per a tots nosaltres.
La política mundial angloamericana aplica el mateix principi d’ençà 100 anys (des de la Guerra Mundial, quan Estats Units esdevingué l’Estat més poderós del món) a escala global. Han comprès que n’hi ha prou actuant sistemàticament a través de diversos projectes educatiuculturals l’objectiu dels quals es difondre la idea que només la potència angloamericana permet la riquesa i que tan sols la cultura agloamericana dóna prestigi i l’oportunitat d’esdevenir part de l’elit mundial. A través de les pel·licules, la literatura i la propaganda general aconsegueixen poc a poc persuadir les elits d'arreu del món que tan sols els valors angloamericans, que hom ateny aprenent la llengua anglesa, i l’acceptació del pensament angloamericà atorga prestigi i consideració. La resta de cultures, amb llurs llengües, queden marginades. Les nostres elits polítiques, no només les del països petits d’Europa sinó també les dels grans, com ara França i Alemanya, han han anat claudicant de mica en mica. Ens trobem tal i com Irlanda es trobava abans de la gran fam.
Si els nord-americans poguessin planificar una nova guerra mundial en la qual ells mateixos aconseguissin defensar-se fins al grau que hi perdessin relativament poc mentre la resta de pobles hi perdessin molt (quelcom de ben possible en una guerra nuclear), la guerra faria concloure el procés. Tots els pobles comprendrien que ser estatunidenc vol dir sobreviure i la pèrdua de les identitats nacionals seria pràcticament total.
Hem d’esperar a que passi això? Jo mateix no encerto a saber com començar a conscienciar els nostres polítics que ja han caigut a la trampa i ens condueixen cap a la destrucció de les nostres identitats nacionals i regionals fins que acabarem assimilats en la presó del pensament del Gran Germà, però almenys cal començar a difondre aquesta consciència. L’imperi angloamericà no ens destrueix directament amb un exèrcit (exceptuant determinats països rics en petroli) sinó amb una propaganda que ens destrueix la consciència d’allò que som en termes d’identitat grupal nacional.
Zlatko Tišljar (Zagreb, 1945) és lingüista, treballa la Universitat Popular de Maribor (Eslovènia). Esperantista des de 1962, ha col·laborat al moviment pro Esperanto a Croàcia, l’antiga República Socialista de Iugoslàvia i a Eslovènia. Escriptor de nombrosos llibres, ha traduït obres literàries de l’eslovè i el croat a l’esperanto i ha editat diccionaris i manuals d’aprenentatge prestigiosos. Fundà l’Associació per la Consciència Europea (Asocio por Eŭropa Konscio) i des de 2004 és secretari general de Eŭropa Esperanto-Unio (Unió d’Esperanto europea).
Notes
- ↑ (N. del T.) La malaltia, coneguda com míldiu de la patata, és causada pel fong Phytophthora infestans. Fou també el causant de de la gran fam escocesa de 1846 a 1857.
- ↑ (N. del T.) Es tracta de la Gran fam irlandesa (en anglès Great Famine o Great Hunger i en irlandès An Gorta Mór o An Drochshaol)
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada