D’ací, d’aquí & d’allà: Sociologia i cosmovisions (2/2)

2. Sociologies i cosmovisions. Alguns apunts.

La sociologia com a disciplina transversal. Retorn a Comte.

Les tesis de Wallerstein, Sassen o Castells (i encara Durkheim o Marx) ens fan constatar que la societat no pot entendre’s des d’una disciplina que no analitzi la realitat com a tot indissociable. En aquest sentit, la concepció inicial que Auguste Comte té de la sociologia com a integració del conjunt de ciències socials i humanes (història, antropologia, economia, política, psicologia…) ens sembla un objectiu absolutament vàlid i, fins i tot, fonamental.

Els límits de la sociologia

Sembla que, ara que sabem que la ciència no pot dotar-nos d’una cosmovisió i que no podem tornar a la religió tradicionalment entesa, ens preguntem si la sociologia ens pot servir per aquell objectiu.

Com remarca Salvador Cardús^[1], la sociologia no pot respondre ni com serà el món del futur ni com caldria que fos. El primer cas seria caure en la temptació del profetisme, i el segon acceptar de fer el paper propi de l’intel·lectual. Bastir una cosmovisió és tasca pròpia de la metafísica. La metafísica, com a exercici intel·lectual, cau fora de l’àmbit de la sociologia, si bé aquesta pot aportar elements fonamentals per a bastir una cosmovisió postmoderna.

Segons Randall Collins, una de les preguntes que ha de respondre la sociologia —i que en justifiquen l’existència— és «què fa que els individus es mantinguin cohesionats, tot i el caràcter conflictiu de les seves relacions?». La resposta a aquesta pregunta és una qüestió sociològica, però l’element cohesionador surt, probablement, fora de l’àmbit de la disciplina. L’element cohesionador no pregunta, sinó que afirma. No és sociologia, és metafísica. La sociologia, com a ciència, es basa en el dubte, en la interrogació crítica, mentre que l’element cohesionador es basa en la certesa.

La sociologia té ideologia?

Es pot fer sociologia des de i a favor del poder constituït? Això sembla indicar Cardús quan oposa el sociòleg dependent del poder —el professional de l’enginyeria social— al sociòleg que es planteja la comprensió de la societat des de pressupòsits independents de les necessitats i la cosmovisió del poder. Al cap i a la fi, què vol dir ser independent? No s’assembla perillosament a dir que tal o tal anàlisi és fet des d’un punt de vista «neutral»? Independent del poder no implica ser dependent del contrapoder? O, en qualsevol cas, depenent d’un marc conceptual determinat?

Quan parlàvem del treball de Sassen sospitàvem que les conclusions i l’elecció del subjecte d’anàlisi sociològic eren dependents d’un marc ideològic determinat. Fins a quin punt l’objecte d’estudi, la capacitat d’elaborar hipòtesis depenen de les circumstàncies culturals de l’investigador?

Marx, per exemple, desenvolupa l’explicació del diner —allò particular, concret— a partir del concepte del valor, que és un element abstracte —allò universal—. D’unes lleis generals, abstractes, n’interpreta en clau materialista dialèctica l’aplicació en un temps i espai concrets. Hereta una determinada cosmovisió dualista-idealista de Hegel i la reinterpreta en sentit materialista. En algun moment hom ha caracteritzat El Capital de «Bíblia» del proletariat. Com esdevé la sociologia una cosmovisió? Probablement, la diferència substancial entre sociologia i cosmovisió és que la primera és constantment autocrítica, tendent a l’autoescepticisme, i la segona, no. Quan el poder adopta una explicació dels fenòmens socials, aquesta s’anquilosa, es petrifica i de teoria que qüestiona, que es pregunta, que dialoga amb altres teories, passa a veritat que afirma, que cohesiona i s’enfronta a altres cosmovisions.

Tornant a la qüestió de la «neutralitat». El mètode, l’objecte d’investigació, no depèn de les preocupacions personals del sociòleg? I aquestes no tenen relació amb la classe social a què pertany i, encara, a la nació? I aquests factors, no impliquen una determinada cultura particular, una determinada cosmovisió? Veiem aquí una relació dialèctica entre la cosmovisió que, conscient o inconscientement, afecta l’anàlisi sociològica i els resultats d’aquesta anàlisi. Això contribueix a explicar, d’altra banda, la multiplicitat de teories sociològiques. Tot model científic, i sociològic, parteix d’un pre-judici que després prova d’ésser confirmat o refutat, com plantejava Popper, empíricament. Probablement el sociòleg que aspira aspira al coneixement per se, sense interès conscient de manipular el lector en benefici propi, pot fer poc més que limitar-se a explicitar els seus pressupòsits.

Respostes a les crisis de la postmodernitat

Els països islàmics han trobat en el reforçament de la religió —de l’estadi teològic, segons Comte—una sortida a l’anomia. La religió, en general, no ha desaparegut: n’han aparegut de noves. Hem parlat de la «Bíblia» del proletariat. Un proletariat suposadament ateu, que creu, però, en una Weltanschauung maniqueísta, una metafísica sorgida de la sociologia. La qüestió és que els elements cohesionadors, les mitologies, les cosmovisions, són imprescindibles. La religió és un fenomen característic de totes les societats humanes. Si la societat és una comunitat de sentit, aquest sentit prové de la religió. La qüestió és conformar-ne una adequada al postcapitalisme.

Irònicament, una mitologia només funciona com a element cohesionador quan els creients no la veuen com a tal. La mitologia ha de ser creïble. I una pràctica desmitificadora, com ara la sociologia, és essencialment nociva si el que necessitem és, precisament, una mitifcació. L’existència de la pràctica desmitificadora de la sociologia suposa un inconvenient per als mitificadors.

3. Conclusió

Hem vist que l’escenari actual és el de la globalització capitalista avançada concretat en les ciutats globals i les perifèries. Que en aquest context s’aguditzen les contradiccions de classe. Que, fruit de les migracions forçades pel sistema econòmic, sorgeixen contradiccions en la identitat de les societats receptora i les immigrants. Que assistim a noves creacions d’identitats basades en cosmovisions i mitologies diferents, des de teocràtiques, passant per la comunitat cultural, la lingüística o, fins i tot, la racial.

Que una teoria sociològica es dependent d’una ideologia subjacent, per exemple, funcionalisme i liberalisme, marxisme i comunisme. Sospitem que no és possible deslligar completament una teoria científica d’unes coordenades ideològiques o d’una cosmovisió. I que els nous avenços teòrics reverteixen dialècticament en la reformulació d’aquesta cosmovisió. I que tota cosmovisió té com a objectiu conformar un sentit i una ètica, una manera de viure.

En conseqüència, és raonable pensar que si l’àmbit en què centrem l’estudi sociològic (les classes socials, la identitat, la llengua, la religió, el gènere) depèn de la nostra cosmovisió, allò que primer caldrà formular, aclarir i especificar—suposant que sigui possible sense perspectiva temporal— seran les nostres coordenades ideològiques.