1. Migracions, interculturalitat i ciutat global.
La qüestió de la identitat.
Viure i treballar a una ciutat com Barcelona ens posa en contacte amb allò que Sassen (2007) anomena ciutat global, l’escenari per excel·lència de la «postmodernitat». «Al centrarnos en las ciudades», escriu Sassen, «podemos especificar una geografía de lugares estratégicos a escala mundial, lugares mútuamente vinculados por la dinámica de la mundialización económica». L’economista parteix de la idea que l’estudi de la globalització i, per tant, la seva comprensió, ha de partir de l’entramat de llocs concrets, locals, on es realitza, això és, les ciutats globals. Això ens permet, entre d’altres coses, «recuperar los procesos concretos, localizados, gracias a los cuales existe la mundialización y sostener que gran parte del multiculturalismo de las grandes ciudades forma parte de la mundialización en la misma medida que las grandes finanzas». Efectivament, el discurs hegemònic —la ideologia hegemònica— liberal, tendeix a interpretar la globalització com un camp on el capital financer és el protagonista, desvinculat de les relacions de producció que en permeten l’existència —un clar exemple d’allò que Marx anomena procés de fetitxització. Un escenari on idees com el Progrés o la Llibertat (de mercat) —pilars de la modernitat en sentit tecnològic, segons Wallerstein[1]— oculten els conflictes de classe i d’identitat que s’aguditzen en la mateixa mesura que el capitalisme avançat esdevé sistema global.
Sassen, implícitament, ens fa veure que les conclusions i l’elecció del subjecte d’anàlisi sociològica tenen relació amb el marc ideològic de partença. Més endavant tornarem sobre això.
Les classes socials tornen a l’escena
Les «indústries d’avantguarda» de la ciutat global comporten una infraestructura de serveis i llocs de treball no especialitzats. Els treballadors que treballen a aquestes indústries, sempre segons Sassen, ho fan en condicions de marcada segmentació social, d’ingressos i amb freqüència també racial i ètnica.
Podem argumentar que les classes socials, han continuat existint després de Marx, després de Keynes i després de 1968. La qüestió és que la ideologia hegemònica, el liberalisme, s’ha negat reconèixer-les. Wallerstein ens parla del final de la modernitat entesa com a modernitat tecnològica. Mentre que l’altra cara de la modernitat, la que persegueix «la fi de l’explotació de l’home per l’home», la de les classes socials, continua absolutament en peu. Manca, però, una nova cosmovisió, una Weltanschauung capaç d’aglutinar les classes desfavorides —segueix sent el marxisme, entès no com a sociologia sinó com a mitologia, encara vàlid? Hi tornarem més endavant.
Colonialisme, postcolonialisme, globalització
Si observem les estadístiques de l’INE observem que hi ha una certa relació postcolonial entre els països dels emigrants i els països on immigren. Són els ciutadans de les antigues colònies que emigren cap a les antigues metròpolis colonials. Així, la majoria de la població immigrada a Espanya procedeix de les antigues colònies hispanoamericanes i, en molt menor grau, de les Filipines.
L’any 2005 el sector professional que creava més ocupació era el dels serveis (59%) seguit del de la construcció (21%). Com assenyala Sassen hi ha una clara separació entre les ocupacions dels immigrants procedents de la Unió Europea i els de la resta. Els primers, «l’aristocràcia laboral»[2], treballen principalment en el sector financer, comercial o desenvolupen professions liberals. Entre els segons, els procedents de l’hispanoamèrica i filipines ocupen llocs a la hoteleria, hosteleria i serveis domèstics (a Barcelona, és fàcil copsar que són dones sudamericanes les que es dediquen a l’atenció de la gent gran, mentre que les d’origen filipí s’ocupen dels treballs domèstics); els immigrants de l’est d’Europa (especialment Romania) treballen en la construcció; finalment, la majoria de marroquins treballen en el sector primari.
Migració i identitats
Hem esmentat la marcada especialització laboral de la nova immigració segons la procedència i el sexe. Segons Sassen, és oportú preguntar-se si allò que anomenem immigració correspon a la concepció tradicional o estem davant d’una incipient constitució d’un mercat laboral internacionalizat per als treballadors manuals i de serveis amb amb salaris baixos. Un element no conjuntural sinó sistèmic. Sigui com sigui, una conseqüència de la constitució de mercats laborals globals és la desterritorialització i reterritorialització de les cultures d’arreu. I amb això, la formació d’allò que l’autora qualifica d’«identitats transnacionals». Sassen ens diu que «las identidades se alejan de las fuentes tradicionales de la identidad, como, por ejemplo, la nación o el pueblo» però no detalla en què es basen els processos de creació de noves identitats.
És constatable que la complexitat del món i la interculturalitat dificulten el fet de trobar sentit i identitat. En aquest sentit, l’anomia, tal i com la defineix Durkheim, és un tret social constatable.
Mentalitat i canvi social
És interessant remarcar com Manuel Castells i Immanuel Wallerstein subratllen la importància fonamental del canvi de mentalitat social en la consolidació i possibilitat d’existència dels models socioeconòmics. Wallerstein (1995), en referir-se a la Restauració monàrquica posterior a la desfeta napoleònica de 1815 escriu:
«Lo que descubrieron aquellos que pensaron en 1815 que restablecían el orden y la tradición fue que, de hecho, era ya demasiado tarde: había tenido lugar una transformación profunda e históricamente irreversible en las mentalidades.»De tal manera que, allò que impedia el retorn al feudalisme i l’estroncament de la modernitat, no era tant una qüestió d’infraestructura econòmica —que també— sinó, sobretot, el canvi en la manera d’entendre el món del conjunt de la societat. El canvi en la cosmovisió. I quan dic modernitat em refereixo sobretot al segon sentit que li dóna Wallerstein, modernitat com a emancipació social.
En aquest mateix sentit i amb unes mateixes premisses trobem la posició de Castells: «la ment humana és l’àmbit on es construeix el poder». Qui assoleix el poder construeix les institucions en funció dels seus interessos i valors. Les institucions, que són un fruit de la correlació de forces entre poder i contrapoder, mantenen un statu quo a través del consens social. El consens social, allò assumit i acceptat com a legítim, o almenys com a normal, és el resultat de l’acceptació del poder constituït. I el poder es construeix a l’espai de la comunicació. D’ací la insistència del sociòleg en la importància del control de l’espai comunicatiu, atès que és aquí on es lliura la batalla entre poder i contrapoder.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada