«Vida i mort de les llengües», de Carme Junyent

Fa poc he pogut llegir un llibre que tenia pendent des de feia temps: Vida i mort de les llengües, de Carme Junyent. L’autora —que darrerament ha fet unes contribucions valuoses al debat sobre les llengües a la Catalunya independent— és professora de lingüística a la Universitat de Barcelona. Especialista en antropologia lingüística, llengües de la immigració i substitució lingüística. Membre fundador del GELA. En fi, un dels referents del nostre país en matèria de llengües.

En aquesta entrada em proposo de resumir algunes idees i parts essencials d’aquesta obra amb l’objectiu de motivar-vos a llegir-la. El llibre planteja i prova de resoldre unes preguntes molt elementals però de resposta complexa: com «neix» una llengua? Com i per què «mor» una llengua? Podem dir que les llengües moren per causes naturals? Què passa amb el bilingüisme social? És important la diversitat lingüística?

La professora Junyent ens recorda, en primer lloc, que aquesta mena de metàfores extretes de la biologia poden ser entenedores però perilloses si ens fan oblidar que aquests estadis —naixença, vida, mort— els segueixen comunitats lingüístiques —grups de persones per als quals la llengua és una eina de comunicació, un element d’identitat i un sistema d’aprehensió de la realitat— i no «llengües» en un sentit metafísic, aïllat d’una realitat palpable. En paraules de l’autora: «En general, quan parlem de “mort” de les llengües ens estem referint a la substitució lingüística, és a dir, al procés d’abandonament de la pròpia llengua per part d’una comunitat lingüística» [p.23]. I encara, per si no ens ha quedat clar, «cal tenir present que, quan parlem de “mort” d’una llengua en el sentit habitual, és a dir, per substitució, estem parlant d’una de les formes d’extermini més cruels i violentes. Quan un parlant renuncia a la pròpia llengua no està renunciant tan sols a un vehicle de comunicació, ni tampoc únicament a un senyal d’identitat; està renunciant al sistema que li ha fornit una visió del món i per mitjà del qual ha estructurat aquesta mateixa visió.» [p14]

El naixement de les llengües. Pidgins i criolls

El mot «pidgin» prové —segons la teoria més estesa— de la forma particular en què els comerciants xinesos pronunciaven la paraula anglesa «business». Designa una «llengua» creada espontàniament i improvisada per parlants de llengües diferents per tal de comunicar-se, usualment en un àmbit comercial. Els pidgins són sistemes lingüístics simplificats des d’un punt de vista estructural i híbrids des d’un punt de vista lèxic. No són llengües maternes de ningú i només s’usen en àmbits molt específics i restringits. De pidgins, n’hi ha (i n’hi han hagut) centenars arreu del món i contínuament se’n creen de nous mentre que d’altres cauen en desús. Un exemple proper és el sabir o lingua franca, un pidgin de base romànica (sobretot occitanocatalana) emprat pels comerciants mediterranis (europeus, turcs i àrabs) des de l’època de les croades fins a inicis del segle XX. Al dia d’avui, però, la majoria d’autors usen el terme lingua franca amb el sentit de llengua auxiliar internacional o interllengua, sense fer-ne referència a cap de concreta.
Determinades circumstàncies fan que un pidgin esdevingui la primera llengua (la llengua materna) d’alguns parlants. Aquesta nova circumstància mena a una reorganització de la llengua, que esdevé més complexa estilísticament, lèxicament i consolida llur sintaxi per tal d’aptar-se a les noves funcions comunicatives. En aquesta nova fase, allò que fóra un pidgin ha esdevingut un crioll, una llengua nounada, sense història escrita ni cultura oral, però amb tots els mecanismes necessaris per a la comunicació: una llengua amb tots els ets i uts. És plausible sostenir que la pidginització i la criollització són tan antigues com el contacte entre llengües i, de fet, sabem fefaentment que determinades llengües actualment consolidades i molt esteses han nascut d’aquesta manera (el hindi, per exemple).
D’aquí que alguns autors postulin una mena de cicle vital de les llengües segons el qual una llengua neix com a pidgin, es desenvolupa com a crioll i —fruit del procés de degeneració i simplificació que en precedeix l’extinció— mor com a pidgin. Més endavant hi tornarem.

La vida. El canvi lingüístic

Aquest breu capítol comença exposant el conjunt de les 17 famílies lingüístiques existents al món i algunes mostres de les llengües incloses. A banda d’oferir un panorama de la varietat lingüística, exposa algunes dades sobre la disparitat quant al nombre de parlants (des d’uns pocs milers, la majoria, fins a les “macro-llengües”, amb milions de parlants), la desproporció quant al nombre de llengües que composen les diverses famílies i grups (la família àustrica, per exemple, inclou tres subgrups: miao-yao, austroasiàtic i austro-tai cadascun composats per 4, 150 i 550 llengües respectivament) i algunes reflexions sobre el canvi lingüístic, que fan que una suposada protollengua original (la qual dona nom a la família) esdevingui una miríada de llengües derivades.

Aquesta darrera qüestió du l’autora a reflexionar sobre el significat de la «mort» d’una llengua. Si considerem que l’austroasiàtic, tal i com hem vist, ha esdevingut 150 llengües diferents ¿hem de considerar-lo una llengua morta? L’autora conclou, taxativament, que no: «el canvi lingüístic» —escriu Junyent— «no deixa de ser una part molt important de la vida de les llengües, i que el canvi porti a estadis inintel·ligibles no vol dir de cap manera que una llengua deixi d’existir».
En un terreny més «familiar», diríem que el llatí no és pròpiament una llengua morta sinó una llengua que ha experimentat diversos canvis lingüístics i que continua existint en forma de les llengües romàniques. Vet aquí un resum de la qüestió: «Les llengües que desapareixen no poden ser recuperades. Les que canvien no desapareixen, només “són” d’una altra manera.»

Però atenció, no tots els canvis que experimenta una llengua són deguts a aquest procés normal de transformació interna. Alguns són resultat de la interferència amb altres llengües i són símptoma d’un procés de substitució lingüística —pidginització— que, si hom no hi posa remei, conclourà amb la mort de la llengua. Junyent posa com a exemple un dels símptomes que experimentem en català:

«Quan ja no distingim entre un ‘xec’ i un ‘jec’, no és que ens trobem davant d’un fenomen natural, és que estem perdent una oposició que funciona en el nostre sistema i que, si es perd, difícilment trobarà un sistema de recanvi adequat per a tantes formes que, encara, s’oposen.»

Finalment, trobem algunes reflexions quant a l’estàndard, la llengua escrita i l’encara incert paper —ens manca perspectiva històrica— de l’alfabetització massiva com a fre del canvi lingüístic.

La mort. La substitució

D’antuvi l’autora es demana: ¿què vol dir que una llengua és morta? És una pregunta pertinent, atès que, com que els canvis lingüístics no són instantanis, la perspectiva històrica ens pot fer confondre la mort d’una llengua amb un simple canvi evolutiu.

Una cosa totalment diferent és la substitució, que s’esdevé quan el curs evolutiu natural d’una llengua és estroncat per la irrupció d’una llengua exògena que substitueix aquella que la comunitat ha usat fins aleshores. És el cas de la mort —de l’assassinat, de fet, en tant que mort induïda— de llengües ameríndies, estroncades en ésser substituïdes pel castellà.

El procés de substitució

La substitució lingüística és un fenomen complex que implica el cessament en l’ús d’una llengua i pot ser acomplert en quatre generacions:

1. La primera generació pot ser monolingüe en la llengua recessiva
2. La segona generació, per bé que parlant nativa de la llengua recessiva, aprèn la llengua dominant. Aquesta és una generació bilingüe més competent en la llengua recessiva que en la dominant, però per diverses raons (prestigi, desig de mobilitat social, canvi d’estatus, etc.) no transmet la seva llengua materna a la tercera generació.
3. La tercera generació també és bilingüe, però més competent en la llengua dominant, atès que el seu coneixement de la llengua recessiva és fonamentalment passiu i adquirit a través de les converses entre membres de la primera generació i d’aquests amb membres de la segona.
4. La quarta generació ja pot ser monolingüe en la llengua dominant.

Aquesta substitució, o mort pròpiament dita, sempre és induïda, d’aquí que es remarqui un fet fonamental: que, en aquest context,—el més usual, d’altra banda— no podem dir que la mort d’una llengua s’ha produït per causes naturals.

Factors de substitució

Què ho fa que la segona generació no transmeti la llengua als fills i, per tant, opti per la substitució?
D’entrada, és inqüestionable que per tal que s’iniciï un procés de substitució cal, com a condició sine qua non, que existeixi un bilingüisme social, és a dir, que els membres d’una comunitat emprin, com a mínim, dues llengües que competeixen en determinades funcions, una de les quals —la pròpia de la comunitat— esdevindria recessiva. (inf. infra §El bilingüisme)
El bilingüisme, per tant, és necessari però no és l’únic factor que explica la substitució.

«Si tenim present que el nombre de llengües existent es pot correlacionar amb el nombre de grups socioculturals, sembla obvi que qualsevol contacte cultural pot provocar un procés de substitució. Si grups diferents adopten la mateixa religió, comparteixen el mateix sistema d’escola, veuen els mateixos programes de televisió i es poden desplaçar més fàcilment, és probable que la diversitat lingüística disminueixi. És cert que el contacte cultural per ell mateix no provoca la substitució, però sí que pot modificar l’actitud dels parlants cap a la seva llengua quan aquests entren en contacte amb una comunitat més forta, més desenvolupada, econòmicament més rica i, sobretot, culturalment més agressiva» (p. 39)

L’individu

Sabem que la substitució —com tot allò que afecta una llengua— és una qüestió social. Tanmateix, l’autora es pregunta quin paper juga l’individu en un procés d’extinció «atès que, al capdavall, la decisió de deixar de parlar la seva llengua —o de no transmetre-la— també li correspon.» Segons Denison (1977: 21, citat per Junyent) la mort (o suïcidi, segons la seva terminologia) d’una llengua s’inicia quan:

Arriba un moment en què els pares multilingües ja no consideren necessari o que valgui la pena per al futur dels seus fills de comunicar-se en una varietat de llengua amb poc prestigi, i quan els fills ja no estan motivats per adquirir competència activa en una llengua que no té connotacions positives com ara joventut, modernitat, tècnica, èxit material, educació.

Més endavant es tracta més a bastament la qüestió del
prestigi d’una llengua. De moment, tinguem en compte que «la pèrdua de prestigi d’una llengua implica la pèrdua de prestigi dels seus parlants, i quan aquests intenten adaptar-se a les normes socials establertes, d’una manera o d’una altra han de negar o transformar la seva identitat». Un altre factor interessant és que aquest desig de ser com els membres de l’altre grup, de formar part del grup prestigiós, implica l’adquisició prèvia del sistema de valors de l’altre grup. És a dir, abans que la substitució lingüística sigui un fet consumat el grup que parla la llengua recessiva ha adoptat i s’identifica amb els valors culturals del grup hegemònic. I aquesta pressió social influeix decisivament en l’opció del l’individu.

a) L’edat

Si la disminució de parlants es pot correlacionar amb els diferents grups generacionals —afirma Junyent—, ja tenim un indicador que s’està donant un procés de substitució. (p. 42)
És més freqüent que la lleialtat lingüística cap a la llengua amenaçada es doni entre els parlants més grans d’una comunitat, mentre que, a mesura que disminueix l’edat, la balança es va equilibrant entre les dues llengües fins que s’arriba, és clar, a la preferència per la llengua dominant. (p. 43)

b) El sexe

La majoria d’estudis sobre la substitució constaten que quan la dona es queda confinada a la llar és més aviat conservadora i és la que s’encarrega de perpetuar la llengua materna —d’ací que, en comunitats que han sofert un procés de substitució els darrers parlants són, de fet, «darreres parlants»— però un cop incorporada al món laboral és la primera a abandonar la llengua recessiva. Aquest darrer cas —incorporació de la dona al món laboral, combinada amb matrimonis exogàmics— és un factor de l’extinció de llengües (vg. exemple de llengües ameríndies d’EEUU i de l’occità a Provença, p. 44) a causa de la preocupació de les mares per la mobilitat social dels fills.

c) La classe social

Es constata un ús més freqüent de la seva llengua recessiva en les classes més baixes, així com també és en les classes més baixes on es transmet més freqüentment la llengua recessiva als fills. Aquest fet es pot correlacionar amb l’estatus inferior que, sovint, s’atribueix a les llengües recessives (p. 45).
Cal tenir present que «la mobilitat social va acompanyada sovint d’un canvi en la llengua —ni que només sigui un canvi de varietat en la mateixa llengua—, atès que la llengua és també un símbol d’estatus.» (p. 45)

d) L’origen

En la majoria d’ocasions es constata que «un individu té més possibilitats de mantenir la pròpia llengua si viu en alguna zona rural.»
Es destaca que «una de les aproximacions més interessants a aquesta qüestió és la de Giles i Johnson [1987: 69-99] en el marc de la teoria de la identitat etnolingüística». Aquests autors han intentat escatir quan i per què els membres d’un grup mantenen o sacrifiquen la seva identitat etnolingüística en la interacció amb parlants d’altres grups tant a curt termini com a l’hora de decidir substituir o mantenir la llengua pròpia. Junyent realiza un resum dels principals punts de la teoria. Resumir el resum aquí em sembla excessiu. Potser hi dediqui una entrada més endavant.

El bilingüisme

Arribem a un dels apartats que més familiars resulten als catalanoparlants. No perquè el coneguem profundament sinó perquè l’experimentem quotidianament (almenys els catalans del sud). Junyent introdueix el tema amb una remarca evident —tan evident que no hi parem atenció— sobre la relació entre el bilingüisme (social) i la substitució:

Tenint en compte que tant el manteniment d’una llengua com la seva substitució són dos aspectes d’una opció, és evident que perquè es donin tots dos fenòmens cal tenir la possibilitat de realitzar aquesta opció. Cap monolingüe podria optar per una altra llengua senzillament perquè no és al seu abast. (p. 51)

Efectivament, l’extinció d’una llengua per substitució pressuposa un bilingüisme (o un multilingüisme) i la substitució lingüística d’una llengua recessiva per una llengua dominant. Segons Dressler (1987: 87) citat per Junyent:

La substitució lingüística comprèn tant la transició gradual (en tots els àmbits de l’ús lingüístic) d’un bilingüisme inestable a un monolingüisme final.

Qualsevol comunitat bilingüe —que, com hem vist, pressuposa una dominació anterior d’una altra comunitat lingüisticocultural— pot iniciar un procés de substitució que l’aboqui a un punt de no-retorn, i quan aquest procés s’inicia es poden identificar una sèrie de símptomes que faríem bé de prendre com a senyal d’alarma. Per exemple (p. 53):

• Quan en els casos de contacte de llengües detectem un grau d’interferència unidireccional, que va des del manlleu massiu de lèxic fins al calc d’estructures sintàctiques, passant per la pèrdua de regles fonològiques i morfològiques, etc., ens podem posar a tremolar per la llengua interferida.
• Quan observem la reducció i/o la fragmentació de la base territorial de la llengua recessiva, ja podem anar amb l’ai al cor.
• Quan percebem un procés de substitució en les zones urbanes, ai del «camp lliure» que li queda per córrer.
• Quan es redueixen les funcions d’una llengua (en quina llengua parlo amb la família, els amics, els companys de feina o d’estudi, el senyor director o la dona de fer feines, els desconeguts, el bidell, el dependent, el metge o el jutge…), ja estem lluitant amb el pitjor dels enemics: l’invisible. ¿Qui ens impedeix de declarar-nos competents en una llengua en la qual encara cantem el «Fum, fum, fum» per Nadal? I si ens en declarem competents, ¿qui sospitarà que es tracta d’una llengua recessiva?
• Quan es degrada l’estatus d’una llengua i —sobretot— el dels seus parlants (parlar la llengua pròpia implica ser titllat de provincià, xovinista, retrògrad, etc.), ja podem cercar ràpidament un contrapés a la pressió, si no volem que la comunitat es llenci de ple al món feliç que li ofereix la llengua dominant.

Entre les causes possibles de la substitució, n’hi ha dues que incideixen directament en el grau de bilingüisme: els moviments demogràfics i el prestigi.
Els moviments demogràfics, que poden ser de moltes menes, són un dels elements que poden actuar sense que canviï l’actitud lingüística dels parlants: «Majories que passen a ser minories a causa d’immigracions massives, emigracions massives que dispersen els parlants, deportacions, genocidis…, són procediments més que efectius per conduir a la substitució.» (p. 54)
Si tenim en ment que el bilingüisme —i encara més, el plurilingüisme— és un símptoma clar d’una subordinació a d’altres comunitats més poderoses entenem que «la competència en dues o més llengües només s’espera d’aquells que parlen llengües minoritzades», i en un gest d’hipocresia «se’ls ofereix el bilingüisme com una vianda esplèndida» —una societat bilingüe és més rica, ens diuen— «que, ves per on, és rebutjada per molts d’aquells que poden menjar només en la seva llengua.»

L’apartat conclou amb una afirmació contundent i que convida a la reflexió: «El dret al monolingüisme —ni que sigui en una llengua amb pocs parlants— no ha de ser exclòs dels drets humans, i cal recordar que aquest dret és vulnerat cada vegada que s’imposa l’obligació —i fins i tot la necessitat— del bilingüisme.»

Fenòmens concurrents a la substitució lingüística

Un dels fenòmens concurrents a la substitució lingüística és la reducció i simplificació de l’estructura de la llengua en els seus diferents nivells. Com comentàvem a l’inici, una llengua interferida per una altra tendeix a esdevenir un pidgin. Ja des dels primers estadis, l’aspecte més vistós d’aquesta reducció és el lèxic, amb un manlleu massiu de la llengua dominant. (p. 54)
Aquestes paraules manllevades —i això ha de quedar clar— no enriqueixen la llengua recessiva, sinó que només reemplacen les paraules indígenes i, en paraules de Dressler (1987: 88-89) «reflecteixen una altra propietat del colonialisme lingüístic: la substitució de conceptes indígenes per altres de no indígenes» (p. 55)
A grans trets, aquestes són les modificacions que s’han fet paleses en els casos estudiats:

1. Pel que fa a la fonologia, les regles obligatòries es tornen opcionals i augmenten les formes en variació lliure.
2. Es perden les regles morfofonològiques.
3. Es constata la reducció del sistema sintàctic i el calc d’estructures de la llengua dominant.
4. Es redueixen les opcions estilístiques.

Segueixen exemples del swahili (influenciat per l’àrab), el kiwai (una llengua indo-pacífica de Papua-Nova Guinea, influenciat per l’anglès) i del català.

«“Una llengua així” no val la pena de parlar-la»

Tota aquesta degradació de la llengua que s’esdevé durant el procés d’extinció té un efecte molt important en el valor del la llengua com a signe d’identitat. En relació a això, Junyent cita un estudi de Hill, J. i Hill, K. (1977: 191) sobre el nahuatl de Tlaxcala (Mèxic).
Segons aquests autors, encara que l’actitud dels habitants de Tlaxcala respecte al nahuatl no és negativa —n’estan orgullosos i el consideren bell—, el fet que s’hi hagin incorporat tants termes del castellà (el 40% de les paraules emprades en una conversa normal) fa que els parlants creguin que «“una llengua així” no val la pena de parlar-la» ni, per tant, de preservar-la. «Inevitablement —escriu Junyent— un percentatge tan alt de manlleus desdibuixa considerablement una de les funcions més importants del nahuatl: l’autoidentificació com a indi.» (p. 59)
Els motius que acabem d’exposar fan que, davant la constatació de la degradació lingüística, membres de la comunitat recessiva reaccionin denunciant l’excès d’interferència i estimulin una purificació de l’idioma. I, segons Dressler (1987: 89), és mala senyal quan això no passa: «Un altre símptoma de decadència terminal és la manca de reaccions puristes contra la interferència massiva».

La pèrdua de funcions

Un altre fenomen observat en els processos de substitució és la contracció de les funcions d’una llengua, essent possible que una funció s’expandeixi mentre al mateix temps que una altra es contreu. Quan la llengua recessiva ja no s’usa com a llengua general d’interrelació, ni a l’escola, ni als mitjan de comunicació i queda limitada a l’àmbit familiar, tot és a punt perquè la substitució intergeneracional es produeixi.
Arribats a aquest extrem hi ha encara una possibilitat de salvació, un factor que pot fer que es mantingui la lleialtat lingüística fins i tot en casos en què la resta de factors concurrents aboquen a la substitució: que la llengua encara funcioni com a signe d’identitat de la comunitat. Aquest pot ser un dels motius de la recuperació i manteniment del maorí a Nova Zelanda, per bé que tal com van les coses encara no hi ha la seguretat de la seva recuperació.
Aquesta funció de la llengua és probablement d’una importància més que considerable. De fet, ja hem comentat que quan un poble substitueix la seva llengua per la d’una altra comunitat, ja fa temps que ha adoptat els valors culturals de la comunitat dominant la qual cosa implica que afeblir la identificació entre poble i llengua és un factor que precedeix la substitució.

El manteniment de la llengua com a signe d’identitat és un dels últims recursos que una comunitat lingüística pot fer servir contra la substitució (p. 70).

La funció de la llengua com a signe d’identitat pot ser soscavada per diferents procediments aparellats sovint als processos d’extinció i poden afectar tant la comunitat com la llengua. Si l’estatus de la comunitat és degradat, si s’estigmatitza els seus membres amb múltiples procediments, és probable que els parlants acabin creient que no val la pena de pertànyer-hi i desitgin integrar-se en un grup sense estigmes.

La pèrdua d’estatus. (No) oficialitat de la llengua

L’autora no explica amb gaire claredat què entén per estatus i, sobretot, en què el diferencia de «prestigi». Sembla que identifica el primer com una qüestió més o menys «objectiva» —les funcions per a les quals s’empra una llengua— mentre que el segon té un valor més aviat subjectiu —rigurosament extralingüístic— relacionat amb la «qualitat» o «dignitat» associades una llengua. Òbviament, ambdues coses estan relacionades:

L’estatus d’una llengua depèn d’un conjunt de factors que tenen a veure, d’una banda, amb les funcions a què s’associa la llengua, i de l’altra, amb l’estatus dels parlants de la mateixa llengua.

Destaca que l'estatus és fonamental per a la supervivència d’una llengua, d’aquí que «bona part de la planificació lingüística» s’ocupi d’aquest aspecte:

¿A qui li preocuparia l’oficialització d’una llengua si no fos perquè aquesta mena de reconeixement pot ser una garantia d’èxit en els esforços per preservar-la? Compte, però, que hem dit: “pot ser”. Si el reconeixement arriba massa tard —i el cas de l’irlandès és prou clar— l’elevació de l’estatus pot ser ben inútil. O si a l’elevació de l’estatus no s’hi aparella un augment de les funcions, la llengua pot seguir igualment un procés de substitució (p. 71).

L’estatus, com diem, pot variar. Un exemple el tenim en les llengües que s’usen generalment en l’àmbit científic. Durant més de vint segles, en l’àmbit europeu, el llatí ha ostentat l’estatus de llengua del coneixement i ha estat emprat com a interllengua en la comunicació científica i filosòfica internacional. Només recentment llengües nacionals —el francès, l’alemany, l’anglès— han ascendit a aquesta categoria. Quan el contacte entre comunitats és per motius econòmics, el coneixement de la llengua dominant és un avantatge que en qualsevol cas no tenen els que la desconeixen: «els beneficis econòmics, les possibilitats d’accedir a determinades feines i tot el conjunt d’oportunitats que es deriven d’aquest coneixement són arguments que convencen els parlants de llengües recessives que aquestes són inútils en la nova situació en què es troben i que, si volen adaptar-se, els cal un canvi.» (p. 74)

L’escolarització. «L’irlandès, ¿és per parlar?»

L’escolarització serveix per a que una societat conegui una llengua. Ara bé, l’escola, aïlladament, no determina els àmbits d’ús d’una llengua recessiva. Dit d’una altra manera, pot passar que els alumnes aprenguin la llengua recessiva però entre ells emprin la llengua dominant. Junyent cita una colpidora anècdota personal de Macnamara (1971: 71), qui recorda la seva època d’estudiant de primària (a Irlanda) on l'irlandès era llengua vehicular:

Quan jo tenia uns vuit anys, vaig anar a una botiga a comprar llaminadures amb la meva germana tres anys més gran que jo. La senyora que hi havia darrera el taulell, amb gran sorpresa per part meva, ens va preguntar per què no parlàvem en irlandès. Nosaltres només vam abaixar el cap, com fan les criatures. Però a fora vaig preguntar a la meva germana què havia volgut dir la senyora. Em va explicar que, ja que estàvem aprenent irlandès a l’escola, l’hauriíem de parlar sempre. I jo li vaig preguntar amb tota l’honestedat: L’irlandès, ¿és per parlar? Aquest episodi representa per a mi l’efecte inevitable quan bona part de la societat refusa la responsabilitat en una empresa social i la delega a les escoles.

Una minoria lingüística recessiva pot ser salvada de l’extinció només per ella mateixa

De l’anècdota anterior es desprèn que la recuperació de les funcions perdudes d’una llengua (i el prestigi) depèn, fonamentalment, de la voluntat social. És una empresa social on el paper d’instàncies estatals és complementari però no substitutiu.

«Una minoria lingüística recessiva pot ser salvada de l’extinció només per ella mateixa, i amb la condició que adquireixi la voluntat de salvar-se, i no se l’impedeixi de prendre les mesures adequades sinó que se l’ajudi a fer-ho» (Fennell, 1981: 37-38)

Allà on sí que pot incidir l’escola —reflexiona Junyent— és en la modificació de l’actitud lingüística. Si l’escola dóna els fonaments històrics, culturals i morals del lligam entre la llengua i la comunitat lingüística, és més fàcil que els parlants entenguin que una llengua no és només un mitjà de comunicació sinó el símbol de la cultura que vehicula, i aquest sí que pot ser un bon argument per convèncer els parlants de la importància de mantenir la seva llengua (p. 88).

Consideracions finals

L’últim apartat, breu, consta d’algunes reflexions sobre el futur no precisament optimistes. Certament, les condicions de globalització econòmica, el turisme, els desplaçaments i facilitats de moviment de tota mena, no són el marc idoni per a la recuperació de tantes llengües en vies d’extinció.

Si no deixem de veure la diversitat lingüística com una barrera, més que no pas com un patrimoni que cal conservar, si no aprenem a respectar les diferències més que no pas a escarnir-les i estigmatitzar-les, ben segur que moltes llengües aniran desapareixent.
Plantejar aquesta qüestió com un conflicte identitat versus eficàcia és, a més d’un parany, una fal·làcia. Al capdavall, l’única eficàcia real consisteix a poder viure en la pròpia llengua, la resta (dels contactes internacionals a l’ensenyament superior, etc.) són —i han de poder ser— opcions personals, que no han d’impedir que cadascú sigui feliç en la llengua que li ha tocat.

El llibre conclou amb una crida a la responsabilitat individual, a la presa de consciència respecte al patrimoni lingüístic i, sobretot, a la solidaritat.

El futur de les llengües minoritàries, si res no canvia, és, doncs molt negre i més aviat curt. Això no ens eximeix, però, de la responsabilitat ni, sobretot, de la solidaritat. Si no ens preocupem ara de les llengües que moren, ¿tenim dret a témer que també la nostra llengua acabi arraconada?

Referències bibliogràfiques citades al llibre

• Denison, N. (1977): «Language death or language suicide?», Linguistics, 191.
• Dressler, W. U. (1987). «La mort de les llengües» Límits 3, Ed. Empúries, Barcelona.
• Fennell, D. (1981): «Can a Shrinking Linguistic Minority be Saved?», dins Haugen, E. et al. (eds), Minority Languages Today. Edinburgh University Press.
• Giles, H. & Johnson, P. (1987): «Ethnolinguistic identity theory; a social psychological approach to language maintenance», IJSL.
• Hill, J. & Hill, K. (1977): «Language death and relexification in Tlaxcan Nahuatl», Linguistics.
• Macnamara, J. (1971): «Successes and Failures in the Movement for the restoration of Irish» dins Rubin, J & Jernudd, B. H. (eds.).
• Rubin, J & Jernudd, B. H. (1975). Can language be planned? Sociolinguistic Theory and Practice for Developing Nations. The University of Hawaii Press, Honolulu.