10 raons a favor de la diversitat lingüística

Després del Decàleg per a la sostenibilitat lingüística he elaborat aquest Decàleg de raons a favor de la diversitat lingüística, basades sobretot en la lectura de l’excel·lent llibre de Pere Comellas Contra l’imperialisme lingüístic. A favor de la linguodiversitat. Espero que sigui útil per als indecisos, una eina de suport per als convençuts i una bona introducció per als curiosos.

1. Tracta els altres com voldries ser tractat

Aquesta màxima ètica universal és la primera raó en defensa de la diversitat. La llengua, al contrari del que diuen algunes veus interessades, és molt més que una eina de comunicació: és també una eina d’identitat personal i de grup. D’aquí que la multitud de llengües es relacioni amb la multiplicitat d’identitats col·lectives.
Si volem ser respectats —i la llengua és part de nosaltres—, tenim l’imperatiu moral de respectar els altres. Amb quin dret pot algú defensar el dret a existir del seu idioma i, al mateix temps, defensar que altres idiomes són menys valuosos i, per tant, no és cap drama si moren? Us imagineu que apliquéssim això a grups de persones en lloc de llengües? Doncs, en realitat, no és gaire diferent: discriminar una llengua és una forma indirecta de discriminar la col·lectivitat que la parla. En aquest cas, parlem de racisme (o supremacisme), en aquell, de lingüicisme (o supremacisme lingüístic): totes dues són variants del mateix fenomen.



2. Matar una llengua implica causar dolor

En general, una llengua no desapareix de manera «natural». Certament, una llengua pot desaparèixer per causes naturals si una comunitat lingüística és anihilada per una erupció volcànica o és engolida per un tsunami gegantí^[1]. Aquestes catàstrofes poden succeir però són casos, comparativament, escassísims. En la immensa majoria d’ocasions allò que alguns cínicament denominen mort natural d’una llengua és el resultat de l’acció planificada, deliberada i violenta amb què un grup humà en destrueix un altre. Les estratègies són múltiples: des de grollers genocidis, deportacions o segrestos d’infants fins a la introducció «sin que se note el cuidado» de la llengua de l’elit dominant que, en un medi regit per lleis que l’afavoreixen, creen un bilingüisme social que va desplaçant progressivament la llengua inicial fins a substituir-la per la llengua invasora; o el súmmum del refinament, «civilitzadíssimes» estratègies de maltractament psicològic, més o menys subtils i pacients, encaminades a generar un sentiment de vergonya i autoodi que impel·leix el poble subordinat a desitjar formar part de la grandeur de la tribu dominant tot adoptant llur llengua, prestigiosa i veritablement «útil».
I és que, tot i que pugui semblar estrany, no hi ha cap comunitat humana que, lliurement i sense coacció, decideixi suïcidar-se. Així doncs, qui defensa la beatitud del monolingüisme universal hauria de ser ben conscient que aquest «ideal» no es pot assolir sense causar gran sofriment i dolor. En paraules de Pere Comellas:

«Encara que no ens creguem res del valor patrimonial de les llengües, dels vincles entre biodiversitat i linguodiversitat o de la seva funció ecològica, encara que considerem un gran bé per a la humanitat l’assumpció del monolingüisme universal i definitiu, si el camí per arribar-hi és el que acabem de veure, cap benefici futur no justifica ni un sol pas més en aquesta direcció. De fet, l’ideal del monolingüisme universal s’ha revelat com una més d’aquestes utopies totalitàries tan característiques dels darrers segles (i paradoxalment tan justificades amb criteris racionals)» (Comellas 2006: 155)




3. Sense llengües no hi ha lingüística

   Als lingüistes i amants de les llengües en general ens interessa que les llengües es conservin perquè, altrament, ens quedaríem sense objecte d’estudi. En paraules del Ken Hale:

   Per apreciar el cost [de la pèrdua de la diversitat lingüística] per a la ciència lingüística, només cal imaginar-se dos mons, un en què l’anglès és l’única llengua i un altre que gaudeix d’una diversitat lingüística en una escala semblant a la que en aquests moments tenim en perill. El primer món ens deixaria en la ignorància no només pel que fa a la variabilitat en els trets observables de l’estructura de les expressions lingüístiques —com ara l’ordre dels mots, el repertori de consonants i vocals, la concordança morfològica, els casos, etc.— sinó també pel que fa a aspectes que són l’autèntic nucli de l’ordre del dia de la lingüística: la determinació de les propietats universals i invariables de la capacitat lingüística humana. Qualsevol llengua, ho hem d’admetre, ens diu molt sobre aquesta capacitat, és a dir, sobre la capacitat que anomenem “gramàtica universal”. Tanmateix, aspectes clau de la gramàtica universal se’ns escaparan inevitablement si no en podem comparar diferents realitzacions. (Hale, 1998: 213 citat per Comellas, 2006: 38)

   
   Un exemple de tants és la controvèrsia sobre si les estructures de recursivitat són inherents a tota llengua —tal com sosté el generativisme chomskyà— o bé no ho són, tal com apunten les investigacions del lingüista D. L. Everett sobre la llengua amazònica dels Hi'aiti'ihi' o pirahã^[2] on sembla no haver-hi rastre d’aquesta mena d’estructures. Com apunta Teresa Moure (2001: 80) «coneixem encara massa poc les estructures de superfície acreditades en les llengües del món per estalviar-nos les etapes de descripció i comparació.»
   
   

4. No només no hi ha lingüística

Atès que les llengües són l’eina principal en què es vehiculen la cultures humanes «Les implicacions de la pèrdua de diversitat lingüística, però, van molt més enllà de la ciència lingüística i afecten el coneixement científic i el progrés en general.» (Nettle i Romaine, 2000: 69) «Què seria de l’egiptologia si a la pedra Roseta no hi hagués hagut el grec, o si el grec hagués desaparegut (com l’iber) amb la invasió romana? La conservació de les llengües pot ser, per tant, vital per al coneixement històric.» (Comellas: 45) «La llengua […], mitjançant les filiacions genètiques i les proves que conté de contacte cultural, revela una gran part de la història humana que sovint no es pot recuperar de cap altra manera. (Dorian, 1993: 578 a Comellas: 45)»



5. La diversitat lingüística pot ser clau per a la supervivència humana

   La conservació de la diversitat lingüística és important perquè «mirar els altres ens ajuda molt a veure com som nosaltres mateixos» (Comellas: 42) Les diverses maneres de fer i de dir ens serveixen de punt de referència comparativa i així veiem que algunes coses que ens semblen universals i evidents són en realitat particulars de la nostra cultura i, inversament, allò que pensàvem que era fruit del nostre geni sense parangó és allò més comú arreu. Quan el nostre model civilitzatori sembla que ha arribat a un cul de sac, l’existència d’altres sistemes ens fa veure que hi ha més formes de viure, ens aporta referències, ens fa veure el nostres prejudicis, ens estimula, ens inspira i ens permet millorar. Fins i tot, podem dir que tot això és absolutament imprescindible per a la nostra supervivència com a espècie. La uniformitat, la manca d’aportacions i referents diferents, ens mena a una endogàmia cultural i ja sabem que l’endogàmia condueix a l’atròfia i, finalment, a l’extinció.
   
   

   La diversitat lingüística i biològica semblen estar correlacionades

   
   Sembla que hem entès que la diversitat biològica és essencial per a la nostra supervivència en tant que formem part d’una llarguíssima cadena tròfica i, malgrat les nostres ínfules tecnològiques, som tan dependents de la natura com els caçadors-recol·lectors. En canvi, la diversitat lingüístico-cultural no és defensada amb tant d’apassionament. I, tanmateix, hi ha una complexa interrelació entre totes dues diversitats, no ben bé de causa i efecte, sinó ecològica. Les maneres de dir, com les maneres de caçar o de produir, serien activitats emmarcades en un ecosistema global on tot està interrelacionat: des de les espècies als fenòmens climàtics. Segons William F. Mackey (1994: 36-37),

   Un ecosistema es descriu millor amb la idea de xarxa que la de causa i efecte. De la interacció combinada de l’aigua esculpint la riba d’un riu i la resistència de la roca i la terra per conservar-la sorgeix un paisatge.

   En aquest sentit, si bé la biodiversitat no és la causa directa de la linguodiversitat, ni tampoc al contrari, observem que hi ha una «coevolució», una interacció contínua, dialèctica, de factors que fan emergir una realitat.



6. Les llengües són belles

   Sons, prosòdia, sistemes d’escriptura, antiguitat, modernitat… Certament, no tots considerem belles les mateixes coses però «encara que acceptéssim que la relació entre formes i significats és del tot convencional i arbitrària, hauríem de reconèixer que les formes lingüístiques tenen una funció en el llenguatge humà de primera magnitud: l’estètica.» (Comellas: 81)



7. Les llengües vives són més valuoses que les mortes

   Comellas (2006: 79) fa aquesta reflexió entorn a un cert multiculturalisme mal entès: «Som davant l’expressió d’una de les grans paradoxes contemporànies: la ideologia del políticament correcte incorpora com a positius els valors favorables al mestissatge, i com a negativa la homogeneïtzació. Però el mestissatge és una dinàmica homogeneïtzadora, i en darrer terme implica una sola cultura universal.»
   Efectivament, la diversitat cultural és enriquidora i creadora de riquesa quan, a banda de la interrelació normal amb els veïns, els grups humans disposen d’un àmbit d’independència per a cercar solucions a problemes propis de manera autònoma. Des d’aquest punt de vista tenen sentit les fronteres —necessàriament poroses— en tant que preserven les diverses veus i permeten a les diverses comunitats un desenvolupament mínimament autònom per tal de poder contribuir amb solucions originals a l’evolució del gènere humà en el seu conjunt.
   
   Per aquesta mateixa raó l’aproximació «museística» a les llengües té poc sentit. Igual que els fóssils ens indiquen com devien ser els dinosaures i els animals dissecats poden donar-nos una idea de com era el dodo o el llop marsupial, dedicar-se a registrar i compilar gramàtiques i corpus textuals de llengües amenaçades abans que desapareguin té una utilitat. Però res no pot comparar-se a una llengua viva, que permet a la comunitat interaccionar dialècticament amb el medi i amb altres comunitats i exercir un paper creador.



8. Les llengües són un bon negoci

Llibres, revistes, traductors, correctors, intèrprets, escriptors, periodistes, filòlegs… La diversitat lingüística és bona econòmicament atès que al seu voltant es crea un mercat específic. Això implica que per a cobrir les necessitats d’una determinada comunitat lingüisticocultural es necessiten multitud de llocs de treball.

Les potències mundials ho saben molt bé i és per això que inverteixen tant a publicitar la seva llengua. Com més gent la parli més «clients» tindran que consumiran productes culturals del seu mercat lingüístic: música, cinema, indústria editorial, etc. la qual cosa reforça l’economia de la potència i, de retruc, reforça la dependència de les comunitats lingüístiques petites.

Per això, aquests grans productors la primera cosa que necessiten és convèncer les persones que són dins d’un espai lingüístic diferent que en surtin, que deixin de banda la seva especificitat, que passin a ser mercat potencial. Com? Aprenent la seva llengua. D’aquí l’estranya paradoxa que vivim amb l’anglès. Mentre que haurien de ser els estats o les corporacions de parla anglesa qui ens fessin la pilota i ens financessin l’aprenentage de l’anglès perquè així un dia podríem ser clients dels seus productes lingüístics, passa exactament al revés. Són els nostres poders públics i nosaltres mateixos qui estem disposats a pagar molts diners per aprendre la seva llengua. Per a determinades zones anglòfones, les classes de llengua per a estrangers són una font d’ingressos de grans proporcions. L’ensenyament de l’anglès genera milers i milers de llocs de treball arreu del món. I això sí, prou que s’encarreguen de recordar-nos que no hi ha res com un nadiu per ensenyar-nos-el.



9. La diversitat lingüística afavoreix la diversitat productiva, frena els oligopolis i reparteix poder econòmic

Per evitar l’oligopoli cultural i econòmic dels grans estats és summament interessant preservar i enfortir la diversitat lingüística: això afavoreix la multiplicitat de mercats culturals la qual cosa a) frena l’oligopoli, perquè obstaculitza —fins a cert punt— la invasió de tots els mercats per part de grans productors i b) en conseqüència és un instrument de repartiment de riquesa que afebleix el poder econòmic de les grans potències i enforteix les comunitats menys nombroses. La diversitat lingüística, en definitiva, és una forma de repartiment del poder i de reforçament d’un món multipolar més just, equitatiu i segur.

Per últim, la diversitat lingüística fa que un estat plurinacional pugui exercir un control efectiu sobre les comunitats lingüistico-culturals que el composen. Això preocupa als estats que voldrien imperar sense veus crítiques, els quals fan propaganda interessada en contra de la diversitat lingüística. Val a dir, però, que defensen activament la llengua de l’ètnia dominant (el castellà a Espanya, el francès a França, el tagàlog a Filipines, el xinès mandarí a la Xina, etc…) la qual consideren un tresor valuosíssim. Però novament, els interessos de les elits no necessàriament coincideix amb els de la majoria de la gent. Aquí, novament, la diversitat lingüística dificulta l’acumulació de poder i això és molt convenient.



10. Prudència

Si un dia arribéssim a eliminar la diversitat lingüística —suposant que això fos possible— ens trobaríem en un món radicalment diferent del que hem conegut fins ara i no necessàriament millor.

Crec que estem portant a terme un experiment per veure què li passa a la humanitat si eliminem les «espècies culturals» del món. És un experiment temerari. Si no ens agrada el caire que pren, ja no ens podrem fer enrere. (Bernard, 1992: 82)

Notes

1. ↑ O es queda sense recursos bàsics. En un apunt sobre el declivi de la llengua irlandesa a Irlanda vam fer referència a la terrible Gran Fam de la Patata Irlandesa (An Gorta Mór, en irlandès) a causa de la qual molts irlandesos van morir o emigrar (les estimacions ronden els 800.000 morts). Això va causar estralls en la llengua irlandesa atès que els parlants de gaeilge eren majoritàriament pobres i, per aquesta raó, van ser els principals afectats en comptes dels anglòfons, immigrats enriquits i amb més capacitat per a trobar recursos. Si bé és cert que aquest desastre natural va ser una estocada per a la llengua i va desequilibrar la balança a favor de l’anglès no és menys cert que l’empobriment dels parlants d’irlandès és conseqüència de la política de colonització i empobriment executada ad hoc per Anglaterra entre els segles XVII i XVIII.


2. ↑ Vet aquí un didàctic documental que explica la qüestió: El código de la Amazonia.

Referències bibliogràfiques

• Bernard, H. Russell (1992). «Preserving language diversity». Human Organization, v. 51, núm. 1, p.82-89
• Calvet, Louis-Jean (1974). Linguistique et colonialisme: petit traité de glottophagie. París: Payot.
• Comellas, Pere (2006). Contra l’imperialisme lingüístic. A favor de la linguodiversitat. Barcelona: La Campana.
• Coulmas, Florian (1992). Language and economy. Oxford: Blackwell.
• Crystal, David (2000). La muerte de las lenguas. Madrid: Cambridge University Press, 2001. [Versió original: Language death. Cambridge University Press.]
• Dorian, Nancy C. (1976), «The problem of semi-speaker in language death». Linguistics, núm. 191, p. 13-22.
• Harvey, David (2003). «A arte de lucrar: globalização, monopólio e exploração da cultura». A: Morães, Denis de (ed.) (2003). Por outra comunicação: mídia, mundialização cultural e poder. Rio de Janeiro: Record, p. 139-171.
• Junyent, Carme (1992). Vida i mort de les llengües. Barcelona: Empúries.
• Junyent, Carme (1998). Contra la planificació: una proposta ecolingüística. Barcelona: Empúries.
• Krauss, M. (1992) «The world’s languages in crisis». Language, v.68, núm. 1, p. 6-10.
• Larreula, Enric (2002). Dolor de llengua. València: 3 i 4.
• Lodares, Juan Ramón (2000). El paraíso políglota: historias de lenguas en la España moderna contadas sin prejuicios. Madrid: Taurus.
• Moure, Teresa (2001). Universales del lenguaje y linguo-diversidad. Barcelona: Ariel.
• Mülhäusler, Peter (1996). Linguistic ecology: language change and linguistic imperialism in the Pacific region. London: Routledge.
• Mülhäusler, Peter (2001). El concepto de lengua en Papua-Nueva Guinea. Inèdit.
• Nettle, Daniel & Romaine, Suzanne (2000). Vanishing voices: the extintion of the World’s Languages. New York: Oxford University Press (Versió catalana: Veus que s’apaguen: la mort de les llengües del món. Girona: Curbet, 2004).
• Pool, Jonathan (1972). «National development and language diversity». A: Fishman, Joshua (ed.) (1972), v. 2, p.213-230.
• Sasse, Hans Jürgen (1992). «Theory of language death». A: Matthias Brenzinger (ed.). Language death: factual and theoretical explorations with special reference to East Africa. Berlín: Mouton de Gruyter, p. 7-29.
• Skutnabb-Kangas, Tove (2002). «Some philosophical and ethical aspects of ecologically based language planning». A: Boudreau, Annette [et al.] (ed.) (2002), p.69-102